lunes, 1 de abril de 2013

L'Etern Retorn (3)

El lector que em segueix (que a aquestes alçades dubto que en quedi cap) haurà pogut comprovar que no he complert el meu propòsit d’any nou d’augmentar les entrades mensuals. Els propòsits d’any nou, com diria el ja expresident dels espanyols a l’exterior, José Manuel Castelao, igual que les lleis i les dones, estan per violar-los.
Dita aquesta obvietat (no que les dones estan per violar-les, sinó els propòsits i les lleis; s’entén), em proposo, valgui la redundància, seguir la saga de “L’Etern Retorn” compartint amb vosaltres (o sigui, amb mi mateix) unes paraules d’Ortega y Gasset:
de 1580 hasta el día cuanto en España acontece es decadencia y desintegración. El proceso incorporativo va en crecimiento hasta Felipe II. El año vigésimo de su reinado puede considerarse como la divisoria de los destinos peninsulares. Hasta su cima, la historia de España es ascendente y acumulativa; desde ella hacia nosotros, la historia de España es decadente y dispersiva.

L’any 1921 Ortega y Gasset ja va constatar que Espanya només va gaudir de 111 anys d’ascendència acumulativa, des del matrimoni dels Reis Catòlics l’any 1469 al vintè any de regnat de Felip II. La resta de la història tots al sabem.

Perdó per repetir-me: la crisi és la norma, la bonança l’excepció.

sábado, 9 de febrero de 2013

a0km

Ja fa uns anys, desconcertat, un col·lega ens convocava en petit comité per comentar-nos que la seva novia li havia xupat de bon matí mentre ell encara dormia. Suposo que per alguns de vosaltres aquest fet no hauria de ser cap notícia extraordinària però resulta ser que el col·lega en qüestió feia ja molts anys que sortia amb aquella noia, tants que era incapaç de recordar la darrera vegada que li havia fet una fel·lació. Com tot a la vida, darrera cada acció humana, s’hi amaga un perquè.
     La nit anterior la novia del col·lega havia sortit de parranda amb les seves amigues. Arribats a aquest punt, suposo que tot encaixa no? El Consell Masculí de Savis va concloure unànimement que li havien posat unes banyes tan espectaculars que fins i tot vam revisar els marcs de les portes de casa seva en busca de proves. La xupada matinera responia a la penitència pel seu comportament indecorós. Fel·lació matinera amb finalitat redemptora.
     Però bé, al fi i al cap, no actuem així els humans? Per posar només alguns exemples, de la mateix manera que quan de petits som conscients que hem fet una entremaliadura som més dòcils amb els nostres progenitors o quan un pare no passa suficient temps amb el seu fill acostuma a fer-li regals immorals -com si aquests poguessin suplir el buit paternal-, quan posem les banyes a la nostra parella acostumem a estar més amables, com si el canvi d’actitud ens purgués dels nostres pecats.
     Doncs bé, amb la finalitat de redimir-me per haver estat un dròpol i no haver escrit ni una paraula al meu estimat blog des de l’any passat, ja us avanço que, si més no durant els propers dies, faré pujar la mitjana de dos articles mensuals. Per tant, tot i no trobar-me a 1500km de casa, he decidit mantenir actiu aquest espai perquè encara tinc sentiments per expressa i històries per compartir. Que tothom ho sàpiga: l’Ignasi ha tornat!!!
 
Aprofito l’avinentesa per enviar-vos molts petons i espero que hagueu tingut una bona entrada d’any!

viernes, 7 de diciembre de 2012

Com ens veuen des de 1500km: “Catalunya pide y Extremadura paga” (V)


 
Contràriament al que el ministre de propaganda del Tercer Reich -el doctor Joseph Goebbels- afirmava, no és cert que una mentida repetida adequadament 1000 vegades es converteix en una veritat. Si una cosa bona tenen les mentides és que cauen pel seu propi pes. Com va dir Sòcrates a Alcibíades durant el simposi celebrat el segle IV aC a casa del poeta Agató: No estimant Alcibíades, no és a Sòcrates a qui no pots contradir, sinó a la veritat 
            Ni la culpa de tots els mals d’Alemanya és dels jueus i dels ciclistes ni Catalunya demana i Extremadura paga. Mentre una tercera part dels extremenys està a l’atur i l’altre tercera part són funcionaris, només un 13% de la població de Catalunya treballa en el sector pública, alhora que té un atur lleugerament superior al 20%. Molt haurien de treballar la tercera part dels extremenys del sector privat per, endemés de poder alimentar al 66% dels seus conciutadans, poguessin enviar diners a Catalunya. Però bé, per si encara no queda prou clara l’evidència, amb dades de la Unió Europea a la mà, mentre Catalunya és contribuent neta de la UE (aporta més del que rep), Extremadura és, juntament amb Andalusia, la gran beneficiada dels fons europeus. Tanmateix, tot i la falsedat manifesta, fent un petit canvi de paraules, la frase s’omple de veritat: Espanya demana i Carolíngia paga.
            El passat tres de setembre van començar les classes al AUC. Un curs de 16 setmanes que finalitza el proper 21 de desembre, coincidint amb la fi del món, el canvi d’era o, simplement, amb el solstici d’hivern; depenen de a qui es pregunti. Doncs bé, en aquestes 16 setmanes, sabeu quans dies de vacances hem tingut??? Va, digueu un número, sisplau.
            La resposta és ben simple: Cap, Zero, Ningun. Mentre que en el mateix període temporal a Catalunya els estudiants han gaudit de la Diada, la Hispanitat, festes locals (com Sant Narcís en el cas dels gironins, per exemple), Tot Sants, la Constitució, la Puríssima i els dies de pont corresponents a tals festes, a Amsterdam hem assistit ininterrompudament a classe des del passat 3 de setembre.            
            Només afegir que, per il·lustrar-ho amb algun exemple pràctic, mentre els Països Baixos són contribuents nets -netíssims- de la Unió Europea, tenen atur del 5%  –un 1% entre les persones amb estudis- i un excel·lent sistema educatiu, a diferència d’Espanya, als seus estudiants no se’ls dóna cap dia de treva; la educació es fonamental. No es tracta tant de retallades, augment de taxes o de com gestionar els diners, sinó de disciplina, motivació i, sobretot, de ganes d’aprendre; de ganes de fer les coses bé. Erasmisme com a recepta anticrisi. Ens queda molt per aprendre.

martes, 20 de noviembre de 2012

Com a casa

-Que tal? Com ha anat tot? -Ens pregunta en Jordi tot retirant-nos els plats. –Molt bé, com a casa-. -Això és el que més ens agrada que ens diguin! –Em contesta.
 
Al sud d’Amsterdam, a l’est del Museumplein, tocant al Cuypmarkt, es troba la Taverna Barcelona, una autèntica ambaixada catalana (no governamental) al cor dels Països Baixos. Tres anys enrere, dos emprenedors barcelonins van escollir Amsterdam per obrir un petit restaurant de cuina tradicional catalana on tots els productes són importants de Catalunya. Vi de la terra, postres casolans, formatges de pagès o el nostre estimat pa amb tomàquet són només alguns dels plats que hom pot gaudir a la Taverna Barcelona.
 
Al ser una nació sense estat, tot el que està relacionat amb Catalunya pren una dimensió nacional. En aquest sentit, endemés de restaurant, la taverna difon la cultura catalana i serveix de punt de trobada pels catalans residents als Països Baixos en dies assenyalats com són la Diada, la Castanyada, Sant Jordi o, com no, els partits del Barça. Durant unes hores, tot degustant una exquisida botifarra amb seques, acompanyada amb vi del Principiat i escoltant en Puyal, un té la sensació de trobar-se de nou a Catalunya. Com a casa.

lunes, 5 de noviembre de 2012

Com ens veuen des de 1500km: I'm from Barcelona (IV)

No, no he renegat pas de les meves arrels. Ans el contrari: el temps passat lluny de casa no ha fet altra cosa que accentuar encara més el patriotisme empordanès. Ara bé, ja des de fa molts anys, quan una persona no-espanyola me pregunta d’on sóc, per tal d’agilitzar el procés introductori i alhora no dir-li que sóc espanyol, li responc amb el nom de la Ciutat Comtal. La marca Barcelona és l’equilibri perfecte entre les dues realitats latents, el “Terme Mig” que diria Aristòtil.
     Fins fa poc, la resposta majoritària solia ser afalagar Barcelona sense fer cap referència a Catalunya: “Gaudí, Parc Güell, Sagrada Família, Tapas, Vino Tinto, Paela...”. Ara bé, com ja he comentat en anteriors articles, des de la passada Diada tot ha canviat. Evidentment que encara hi ha gent que segueix veient Barcelona com una ciutat més d’Espanya però els que coneixen el nacionalisme català han passat a ser majoria.
     Cada divendres entre les 10.30 i les 11.00 disposo de mitja hora de descans entre la classe de Filosofia i la de Societat en el Món Globalitzat. Són uns trenta minuts que aprofito per desconnectar la ment de la feixuga classe filosòfica. De sobte, en un d’aquests descansos, un accent anglès, neutre i femení em pregunta si tenim classe a les 11.00. Aparto la vista de l’ordinador per veure d’on prové aquesta veu. A la meva esquerra veig una groga joveneta que en prou feines supera el metre i mig d’alçada. Li responc que això espero, que sinó estaria fent el préssec (en anglès do the peach). La groga em contesta:
 
-Spanish?
 
-Yes (responc amb el capbaix)... ...well (les neurones comencen a treballar)... I’m from Barcelona.
 

- Ah!!!!! Barcelona!!! So you’re Catalan right???
 
 
Cullons amb la groga dels pebrots! Si al final resultarà ser veritat la internacionalització de Catalunya! Encara atònit, no puc evitar de preguntar-li per la seva nacionalitat; ja que per la puresa del seu accent tant podria ser de Groclandia com d’Amèrica.
 
-I’m from China and my name is Ghenyu.
 
-Nice to meet you Chenyu (aconsegueixo dir al quart intent i amb la seva ajuda). My name is Ignasi. How do you know about Catalonia?

-Well, everybody knows about Catalonia here in Europe.

domingo, 21 de octubre de 2012

Crònica de la Marató + Com ens veuen des de 1500km: Els toros des de la barrera (IV i III respectivament)

Per sobre de tot, aquest blog és un espai d’experimentació; un mitjà on seguir el principi socràtic de coneix-te a tu mateix. Mentre els musulmans segueixen els seus dogmes a les mesquites, els jueus a les sinagogues i els cristians a les esglésies, jo utilitzo aquest web com a santuari. En aquesta direcció, he decidit fusionar el darrer article de la saga “Crònica de la Marató” amb el tercer de “Com ens veuen des de 1500km”. A veure com anirà.
     Malauradament s’han complert els pitjors pronòstics: l’entrada a l’Olymp dels atletes haurà d’esperar. No obstant la mala fortuna, crec que puc estar content. Bé és cert que m’ha putejat moltíssim perdre’m aquest fita tan esperada però, dins del que la lesió hauria pogut haver estat, em puc considerar afortunat. Quan em vaig passar tres dies coixejant després de petar-me el genoll, molt em temia el pitjor: menisc o lligament (ergo passar pel quiròfan). Però no, al final ha resultat ser “només” una tendinitis aguda causada pel sobre-entrenament que requereix tal cursa.
     Tot i haver pagat catalanament els 60€ d’inscripció, no he volgut ni la medalla ni la samarreta; no puc ser digne de tals distintius sense haver finalitzat els 42.195m. Per tant, m’he hagut de resignar a veure la cursa des de l’altre costat de les tanques.
     En l’avituallament del quilòmetre 32, un voluntari holandès d’uns 60 anys que oferia esponges als atletes, se’ns ha posat a parlar; suposo que per trencar la monotonia. Quan li hem dit que érem de Barcelona l’home ha esclatat d’alegria: “Oh yes! I love Barcelona (...), great city (...) !!!”. Evidentment, no hem pogut fer altra cosa que donar-li la raó en tot el que deia. Després d’enaltir la capital catalana durant més d’un minut, sense haver-li suggerit el tema, l’home ens ha dit que a veure si d’aquí dos anys ja som independents. Que Déu l'escolti.

sábado, 20 de octubre de 2012

Com ens veuen des de 1500km: Per fi, ja podem passar pàgina! (II)

L’any 1994 el periodista Carles Puigdemont va publicar el llibre Cata... què?. Puigdemont, independentista de soca-rel, mai no ha amagat les seves profundes conviccions nacionals; àdhuc quan afirmar que eres independentista -amb paraules del portaveu del Govern Francesc Homs- “era sinònim de Talibà”.
     El títol del llibre fa referència a la resposta que l’autor rebia quan li deia a una persona no-espanyola la seva nacionalitat. “Cata... what?”, li responien amb estupefacció els seus entrevistadors. En major o menor mesura, tots els catalans que fora de l’Estat no ens hem resignat mai a ser tractats com a mers espanyols, hem obtingut respostes similars.
     Després de la marxa independentista dels 10mil a Brussel·les el 7 de març de 2009,  conversant amb en Carles, vaig fer referència al títol del seu llibre: “Carles, han passat 15 anys i seguim igual”...
     Fins la passada Diada, seguia tenint la mateixa sensació. Ara bé, d’ençà, noto com tot ha canviat a una velocitat vertiginosa: de l’oblit mundial hem passat, en qüestió d’hores, a la internacionalització de la causa. Per fi, ja podem passar pàgina!
     Viatges a banda, fora de Catalunya, he viscut a Dublín, París i Atenes. En l’actualitat, des del passat Dia de Reis, dins del marc europeu del programa Erasmus, resideixo a la capital dels Països Baixos. Tot i que, per ser plenament sincer amb el lector, el grau de coneixement de Catalunya varia en funció de l’entorn (evidentment, molta més gent sap del conflicte dins l’àmbit universitari-internacional-multiculti-xaxipiruli-2.0 que no pas quan feia de cambrer a Irlanda l’any 2006), fins fa poc més d’un mes, el coneixement de la reivindicació catalana estava lluny de ser majoritària entre la gent de la resta del món.
     Són precisament aquests contactes -aquests intercanvis viscuts en primera persona amb gent d’arreu del món- l’eix vertebrador dels propers articles de la saga. Tot ha canviat: el món ens veu diferent i ens observa. Si pretenem arribar a Itaca, més ens val ser-ne plenament conscients.